La vida més enllà del paper

El 16 d'abril vam decidir canviar les quatre parets de l'aula per les butaques roges del teatre. Després de les vacances de Pasqua, tocava eixir del centre amb l'alumnat de 2n de Batxillerat. Destinació: el Museu Faller de Gandia. L'objectiu? Gaudir de la representació de Mandíbula afilada, de Carles Alberola, a càrrec de la companyia Micomicona.

Compartir l'autobús amb ells sempre és una experiència intensa. Hi ha eixe comboi inevitable de quan s'ix de l'institut, un rebombori constant on es mesclen les converses, les rialles, els nervis per la proximitat de la Selectivitat i el rotllo distés de qui sap que hui la lliçó no s'estudia a la pissarra. Com a docent en pràctiques, viure eixos trajectes et permet acostar-te a l'alumnat d'una manera molt més natural i relaxada.

Arribar al teatre tenia un propòsit claríssim: esta obra és lectura obligatòria per a les PAU. I ací està la màgia. Una cosa és llegir els diàlegs en un llibre, intentant imaginar el to dels personatges, i una altra molt diferent és veure com cobren vida damunt de l'escenari. La funció va ser espectacular i els actors van saber connectar amb el públic des del primer minut. De fet, en les escenes de "seducció" entre els protagonistes, l'ambient a la sala es va encendre de colp. Els alumnes, en un gest d'absoluta complicitat, van començar a aplaudir i a xiular, fent que el teatre se sentira més viu que mai.

Però la visita al teatre encara em tenia reservada una alegria afegida. Enmig de l'enrenou del pati de butaques, em vaig trobar amb Idoia, una companya del màster que està fent les seues pràctiques en un institut de Tavernes. Em va fer moltíssima il·lusió coincidir amb ella!

En acabar la representació, es va organitzar un col·loqui amb els actors que va resultar ser un èxit rotund. La companyia ho va saber fer d'una manera tan pròxima i atractiva que l'alumnat es va animar a participar moltíssim, llançant un fum de preguntes. Pareixia que la jornada anava a tancar-se de manera rodona, però la docència sempre té banys de realitat que et colpegen quan menys t'ho esperes.

A l'eixir de l'actuació, la bambolla d'eufòria es va trencar. Un dels xiquets plorava desconsoladament perquè s'havien clavat amb ell per la seua sexualitat. Per desgràcia, estes coses també passen. Eixe instant em va fer adonar-me d'una realitat molt dura: fins i tot en el millor moment, quan millor t'ho estàs passant i pareix que l'ambient és idíl·lic, poden ocórrer aquestes situacions tan injustes i inncessàries. Davant d'un fet així no es pot mirar cap a un altre costat ni restar-li importància, de manera que les professores van actuar immediatament i van obrir un expedient disciplinari als responsables.

De tornada a l'autobús, l'experiència em va deixar una reflexió agredolça però molt necessària. Ser professora és ensenyar literatura i portar-los al teatre perquè visquen la cultura. Però també és estar alerta, educar en el respecte i no permetre que l'aula (ni dins ni fora de l'institut) siga un espai on no hi càpia tothom.