Acte I, Escena 1: Entre bambolines
Sempre he pensat que donar classe té una relació innegable amb el món del teatre. En el fons, quan un docent xafa la tarima, es posa una màscara invisible i comença a interpretar un paper: el de guia, el de mediador i, moltes vegades, el d'actor principal que ha de mantindre l'atenció d'un públic molt exigent. Però esta transformació no ocorre de colp en el moment d'obrir la porta de l'aula. En realitat, el ritual comença molt abans, en eixe espai tancat que l'alumnat mai no veu: la sala del professorat. Les nostres particulars bambolines.
Durant la meua etapa d'alumna, eixa porta era un misteri, una frontera infranquejable. Un lloc on els docents desapareixien entre classe i classe, lluny de les nostres mirades. Hui, però, he espentat eixa porta amb la meua pròpia mà i he entrat al gran camerino de l'institut.
L'olor de café acabat de fer es barreja amb el soroll constant dels teclats. Ací dins, darrere del teló, els actors es lleven la màscara per un moment. He descobert persones reals, amb els ordinadors oberts, concentrades dissenyant exàmens i preparant materials a contrarellotge. A més, no estic sola en aquesta estrena. Per la sala també hi ha més gent de pràctiques igual que jo i hem aprofitat per a xarrar de les nostres respectives assignatures i compartir eixe vertigen del principiant.
Estàvem en això quan, de sobte, la dinàmica de la sala s'ha vist interrompuda. Han portat un xiquet perquè es quedara amb la persona de guàrdia: l'havien tirat de classe per tindre un mal comportament. Mentrestant, una professora m'ha mirat amb eixa barreja de cinisme i resignació tan típica dels qui porten massa temps xafant els escenaris, i m'ha soltat: «Xiqueta... no saps el que t'espera... açò és dia sí, dia també». L'he escoltada en silenci, clar. Però per dins he fet una promesa ferma, un mur de contenció: sé que no m'he de contagiar d'eixes males actituds ni d'eixe desgast. No. Jo no.
I menys ara, que el meu moment d'assumir un rol actiu havia arribat més prompte del que imaginava. Va ser just el segon dia quan em van llançar la gran pregunta: «T'atreviries a donar dues entrades de Fuster?». Com anava a dir que no! Si, en realitat, estava resant perquè arribara precisament aquest moment.
Així que, a la meua hora lliure, allí em trobava. A la sala del professorat, contemplant la resta de docents absorts en les seues feines i adonant-me que jo, com una més, estava fent exactament el mateix. Asseguda davant la pantalla, repassant el meu guió i preparant la meua primera classe.
Quan ha sonat el timbre, en qüestió de segons, el murmuri s'ha apagat. He vist com s'alçaven i, amb un canvi d'actitud quasi màgic, es tornaven a posar eixa màscara de professors. Ja estaven preparats per a l'acció.
M'he quedat un instant respirant i contemplant aquesta sala, amb el meu llibret entre les mans i un pessigolleig a l'estómac. El meu torn s'acosta. L'escenari m'espera.
M’ha agradat molt aquesta escena teua. I et conteste en tres punts, com bé demana el text.
ResponEliminaPrimer. Tens raó: la docència té un component clar de representació. Fem un paper. Però no és una màscara falsa; és una versió conscient de nosaltres mateixos. El professor de valencià, a més, representa uns valors: una manera d’entendre la llengua, el país, la cultura, el respecte. L’escenari ens obliga a projectar coherència. I això és una responsabilitat bella.
Segon. La frase «Xiqueta… no saps el que t’espera… açò és dia sí, dia també» diu més de qui la pronuncia que de la professió. Ja em va sobtar, en una visita anterior, l’excés de mesures disciplinàries semblants. Existeixen, sí. Formen part de la realitat. Però la professió no és això. No pot reduir-se a això. A voltes hi ha qui, potser sense mala intenció, intenta llevar-te la innocència, la il·lusió, com si foren un luxe ingenu. I no. La il·lusió no és ignorància; és motor. No deixes que te la erosionen.
Tercer. M’encanta el teu entusiasme per entrar en acció. Dir que sí a Fuster no és només acceptar una tasca: és voler pujar a l’escenari. Eixe pessigolleig a l’estómac és bona senyal. Vol dir que t’importa. Que vols fer-ho bé.
La sala del professorat són bambolines, sí. Però l’obra de veritat comença quan tu ixes a escena amb convicció pròpia.
I això ja ho tens.