Pròleg: Retrobaments

Diuen que mai no et banyes dues vegades al mateix riu, perquè l'aigua sempre flueix i canvia. Però hui, mentre caminava cap a l'institut, he pensat que potser qui canvia no és el riu, sinó qui el mira.

Hui ha sigut el meu primer dia de pràctiques. El despertador ha sonat prompte, com fa uns anys, però la sensació a l'estómac era diferent. He eixit de casa i m'he dirigit cap al lloc on vaig passar la meua adolescència, eixe edifici que conec pam a pam però que hui em semblava immens. I allà estava: el pont.

El títol d'este blog, Creuar el pont, no és casualitat. Durant els dos anys de batxillerat, creuar eixa passarel·la era un ritual diari. Recorde fer-ho carregada amb una motxilla plena de llibres, apunts i l'ansietat dels exàmens de la selectivitat. En aquell moment, creuar el pont significava anar a aprendre, a escoltar, a ser avaluada. Significava ser alumna.

Hui, però, he tornat a creuar el pont. El paisatge era el mateix, el sol reflectint-se en l'aigua i la brisa del matí colpejant-me la cara. Però jo ja no soc la xiqueta que caminava ràpid per a no fer tard a primera hora. Hui creuava el pont en l'altra direcció, metafòricament parlant: del pupitre a la pissarra, d'alumna a professora.

Entrar a l'institut ha sigut com obrir una càpsula del temps. L'olor dels corredors, el so del timbre... tot era familiar i, alhora, estranyament nou. Però el moment de veritat, el que em feia bategar el cor amb força, no era enfrontar-me als alumnes, sinó el retrobament amb elles.

M'he dirigit a la sala del professorat amb una mescla de respecte i il·lusió. Buscava dues cares concretes, les culpables, en part, que jo estiga hui ací intentant dedicar-me a la docència: la meua professora de Castellà i la de Llatí.

Vore-les ha sigut, sense dubte, el millor del dia. Recorde les seues classes amb un afecte especial, la passió amb què explicaven i com aconseguien que les lletres cobraren vida. Quan m'han vist i m'han reconegut, ja no em miraven des de la distància de la tarima: hui m'han somrigut com a una igual, com a una futura companya. Eixe canvi de mirada, eixe reconeixement, ha sigut el vertader diploma.

Ha sigut un dia de retrobaments. Amb l'edifici, amb els records, amb les referents i, sobretot, amb mi mateixa. He tornat al lloc on vaig començar a somiar ser qui soc ara.

Hui he creuat el pont per a tornar, però en realitat, sent que acabe de començar un viatge nou.