On menys t'ho esperes, salta la llebre

Aquest mes de març té una màgia especial: és el moment on quasi porte ja un mes de pràctiques. Fins a aquest moment, la meua experiència a les aules té dues cares molt diferents. D'una banda, l'alumnat de 2n de Batxillerat em fa més cas, potser per allò de ser la novetat o per la maduresa i la proximitat d'edat que ens permet connectar ràpidament. D'altra banda, la realitat a 1r d'ESO és ben distinta. En ser més menuts i tindre eixa vergonya dels primers anys d'institut, note una certa barrera. Encara que m'acoste a les seues taules, els explique la lliçó o els intente ajudar, quan acabe de parlar sempre busquen la mirada de l'altra professora. Necessiten el seu vistiplau. És com si encara no s'acaben de fiar del tot d'esta aprenenta de docent.

Però tot ha canviat amb una activitat diferent. El dilluns, 9 de març, vam deixar els llibres de text a banda i vam omplir l'aula de cartolines, tissores i cordell. La tasca consistia a fer dos cercles on havien de plasmar dos refranys i dos frases fetes en valencià: per una cara l'expressió, i per l'altra, el seu significat. Abans de posar-se a retallar i muntar, la norma era clara: havien d'apuntar-ho tot a la llibreta i cap alumne podia començar l'elaboració fins que les professores no donàrem llum verda, comprovant que no hi haguera errades ortogràfiques i que, efectivament, eixes frases existien.

Va ser precisament en eixe tràfec de llibretes amunt i avall on la dinàmica es va capgirar. De sobte, entre el soroll de les tissores i el debat per triar el millor color de cartolina, em vaig adonar que eren ells els qui em buscaven a mi. Ja no miraven de reüll l'altra professora; venien directament a la meua taula, em cridaven i em demanaven ajuda, confiant en el meu criteri per a validar el seu treball. Aquell dia la classe es va acabar abans de poder enllestir-ho tot, però la llavor ja estava plantada.

Hui era el dia que havíem d'acabar l'activitat i penjar els cercles. Només aplegar a l'aula, Martina se m'ha acostat amb un somriure tímid i m'ha dit: «Àngels, és un poc cutre, però és una polsera de l'amistat. Totes en portem una i tu també».En eixe moment, les xiquetes s'acosten a mi, alçant els braços per a ensenyar-me que, amb el cordell que sobrava de penjar els cercles, s'han fabricat polseres a joc. I el més important de tot: volen que jo no siga menys. M'han inclòs en el seu grup. Martina em lliga el tros de cordell al canell i sentencia amb la serietat de qui fa un pacte sagrat: «No te la pots llevar fins que caiga».

Mire este tros de cordell i comprenc tantes coses... Sobretot, que l'alumnat amb qui penses que tens menys feeling, o amb qui notes més distància inicial, de vegades acaba sent el que et dona les demostracions d'estima més sinceres. Aquella polsera m'ha fet veure una veritat innegable de l'educació: quan deixem les classes magistrals a banda i els permetem interactuar, crear i eixir de la rutina, el clima de l'aula es transforma per complet. S'obri una porta a una connexió real que et permet, per fi, guanyar-te el seu respecte i la seua confiança.