El passat sempre torna

 

Hui estem en els últims dies de classe abans que comencen les festes de Falles, i això es nota (i molt) en l'ambient. L'alumnat de 2n de Batxillerat no para de xarrar, d'estar inquiets, de fer sorollets constants... Estem fent una pràctica de Selectiu a classe, concretament amb el text El conte de Quim Monzó. Però tant és l'escama que fan, que no ens deixen donar la classe amb normalitat. Si per un moment ens callem, notem perfectament com les converses giren al voltant de la festa del cap de setmana passat i de tot el que està per vindre.

I de sobte... m'envaïx un sentiment inesperat de nostàlgia. L'aula de 2n de Batxillerat on estic ara mateix és la mateixa aula on vaig estudiar jo. Evidentment, això ja ho sabia, però fins a este precís instant no l'havia sentida meua. Per uns segons, amb aquell barull en l'ambient, em veig a mi mateixa asseguda ací, a la seua edat. Jo seia al final de la classe, cap a la dreta, juntament amb la meua amiga Clàudia. I no ens asseièm a l'última fila perquè fórem les malotes ni les guais, eh? Simplement, vam arribar tard el primer dia, ens vam seure en l'únic lloc que quedava lliure i així es va quedar per sempre.

En eixe instant fugaç, torne a ser una alumna de 2n de Batxillerat. Soc a la meua classe i és un d'eixos dies on també estàvem tots revoltosos, pensant en les festes, en els noviets, els lligues... Se'm posa la pell de gallina. Acabe de tindre un somni desperta on se m'ha recreat un dia de la meua pròpia adolescència a l'institut.

El viatge en el temps s'acaba quan aplega l'hora del pati. Marisa, la coordinadora de pràctiques del centre, ens diu als que som per allí si ens podem fer una foto junts. Resulta que este és l'any que més universitats diferents han realitzat les pràctiques al centre: la UPV, la UV, la UCV, el CEU, la VIU i la UNED. I allí estic jo, posant per a la foto junt amb un dels meus millors amics i amb Ainhoa, la meua companya de la universitat.

Mentre somric per a la càmera, m'adone del privilegi que és viure açò. Veure com anem creixent junts en este procés de ser docents, compartint experiències, pors i dubtes, és una cosa profundament enriquidora. Creuar el pont cap a la docència podria fer vertigen, però quan comparteixes el trajecte, t'adones que no estàs mai sola en el camí. Al cap i a la fi, per a entendre els alumnes que tens al davant, a voltes només fa falta tancar els ulls i recordar la xica de l'última fila que, fa uns anys, tampoc podia deixar de pensar en les Falles.