Que la igualtat no siga només de pel·lícula

En la setmana del 8 de març, l'institut s'ha despertat diferent. Els corredors han deixat de ser simples llocs de pas entre classes per a convertir-se en un autèntic crit violeta, en un espai de reivindicació on les parets parlen per si soles. Com a docent en pràctiques, viure esta jornada des de l'altra banda m'està regalant una perspectiva preciosa de com l'escola és, i ha de ser, el motor del canvi social.

Només aplegar, em rep una imatge preciosa: un gran cor format per desenes de papallones de paper en diferents tons de lila, rosa i morat, acompanyat d'un gran cartell del «Dia de la Dona» i un banc completament pintat de morat. Veure eixe treball manual, on segurament ha participat tant d'alumnat retallant i apegant, em fa pensar que la conscienciació es construïx precisament així, aleteig a aleteig, unint xicotets esforços fins a formar un cor que batega fort.

Però si hi ha hagut una iniciativa que m'ha atrapat especialment hui, ha sigut el racó dedicat a les «Dones de Cine». Les parets d'obra vista s'han omplit de rostres que, massa sovint, la història ha deixat en un segon pla. Allí estan Carla Simón, Icíar Bollaín, Isabel Coixet, Agnès Varda, Claire Denis... directores immenses, creadores d'universos. Acompanyant les seues figures, cartells de pel·lícules com Verano 1993, Chocolat o Soy Nevenka. M'he quedat un ratet mirant-ho i he reflexionat sobre com de necessari és que els nostres alumnes, tant xiques com xics, tinguen referents femenins darrere de les càmeres, prenent les decisions i contant les històries. Necessitem ensenyar-los que les dones no són només les muses o les actrius secundàries, sinó les directores del seu propi guió.

I justament per això, per a poder escriure un guió de vida sa i lliure, hi havia un altre cartell al corredor que m'ha posat els peus a terra de colp: un violenciòmetre. Sota el lema «La violència també es mesura», s'alça una escala de colors que comença per allò que moltes vegades l'adolescència normalitza, com fer bromes feridores o ignorar, i va pujant de temperatura passant per l'aïllament, el control i la humiliació, fins a arribar a l'extrem més fosc. És un recurs dur, visual i absolutament imprescindible. A estes edats, on comencen a tindre els primers noviets i lligues, ensenyar-los a identificar estes banderes roges a temps no és només educar, és salvar vides.

Hui m'emporte una gran lliçó al meu diari: ser professora no és només explicar com funciona una oració subordinada o qui va escriure un determinat poema. Ser docent és aprofitar dies com hui per a recordar-los que fora d'estes quatre parets hi ha un món que encara hem de millorar, i que ells i elles són els encarregats de fer-ho. Si eduquem en igualtat, estem creuant el pont cap a un futur molt més just.