Llegir és somiar... si la cadira t'ho permet

Aquesta setmana hem tingut reunió de departament i el tema principal ha portat molt bones notícies: gràcies a una subvenció que ha rebut l'institut, ens han donat fons per a comprar nous llibres per a la biblioteca i, sobretot, per a renovar el mobiliari. Una inversió que, vist el panorama, és més que urgent i necessària.

Perquè sí, efectivament, al centre hi ha «racons de lectura»... però mireu quins racons més bonics, eh? (Noteu la ironia). Tenim les parets decorades amb cartells motivadors i frases inspiradores com Llegir és somiar amb els ulls oberts o Today a reader, tomorrow a leader. Ara bé, la realitat aterra de colp quan mires on s'ha d'asseure l'alumnat per a viatjar a eixos mons literaris. De veritat pretenem que els xiquets vulguen llegir en uns butacons marrons que pareixen trets d'una sala d'espera incòmoda? O asseure's en una cadira blava de professorat al costat d'una taula d'escriptori enmig del passadís? Un racó de lectura hauria de ser un refugi càlid, atractiu i còmode per a motivar l'alumnat, no un espai del qual et falten ganes de fugir als cinc minuts.

I esta mancança d'espais adequats enllaça directament amb la realitat del dia a dia a l'aula. Tinc una hora a la setmana d'Atenció Educativa amb el grup de 3r de PDC, i és just ací on toca aplicar el famós Pla Lector del Centre. Sobre el paper, el sistema sona idíl·lic: cada curs té 55 minuts a la setmana dedicats exclusivament a la lectura. Quasi una hora de calma, silenci i literatura. Però... creieu que lligen?

La veritat és que no. El que fan durant eixos 55 minuts és perfeccionar l'art de fer com si llegiren. Mantenen la mirada fixa en la pàgina, passen un full de tant en tant, miren de reüll el rellotge de la paret, fan un sospir profund i tornen a clavar els ulls al llibre sense processar absolutament cap paraula.

Tot açò em porta a una reflexió molt crítica: estem fallant en la base. No n'hi ha prou de rebre subvencions, omplir les prestatgeries de llibres nous i penjar cartells motivacionals si l'entorn és hostil i la metodologia és rígida. No podem pretendre crear un hàbit lector genuí imposant 55 minuts de silenci obligatori a uns adolescents que viuen en la cultura de la immediatesa i les pantalles. Si de veritat volem que la lectura no siga vista com un càstig o un tràmit avorrit, hem de començar per construir espais on vinga de gust asseure's i dissenyar dinàmiques que els conviden a voler obrir un llibre per voluntat pròpia, no per obligació.