Lluitar pels nostres drets, també és educar

Hui, 24 de març, l'institut ja comença a respirar un ambient diferent, de pura reivindicació i conscienciació. Ens hem concentrat tots a l'hora del pati en la porta del centre, just baix el rètol del científic Joan Llopis Marí, per a fer-nos una d'eixes fotos que marquen el moment. Sincerament, pensava que mai tindria l'oportunitat de fer-me la mítica foto amb el lema «La llengua no es toca» en aquest institut. Però em va agradar veure una mica de compromís.

Això sí, hi ha un xicotet detall còmic en la imatge: es veu tota una marea de professors i professores units, somrients i vestint la samarreta verda... i després estem Ainhoa i jo amb la roba de carrer. Què ha passat? Doncs que ningú ens ha avisat que hui es feia la foto oficial! Fa un poc de ràbia, no vos ho negaré, perquè les dues tenim la nostra samarreta verda a casa. Així que allí estàvem, desentonant un poc visualment enmig de l'onada verda, però amb la mateixa convicció que la resta del professorat.

Més enllà de l'anècdota de la roba, esta imatge col·lectiva és la preparació per a la jornada de vaga que tenim convocada per al pròxim divendres 31 de març. No ens hem plantat a la porta només per a fer-nos una foto per al record: ho fem perquè cal lluitar pels drets. Estem preparant el terreny per a una mobilització completament necessària. Anem a la vaga per a fer front a les retallades que ofeguen l'educació pública i a unes polítiques que amenacen d'arraconar el valencià a les nostres aules. Volem ràtios justes, menys burocràcia i recursos reals per a poder fer bé el nostre treball. Defendre la nostra llengua i les nostres condicions laborals és, al cap i a la fi, defendre la qualitat de l'ensenyament que rep l'alumnat.

Quan inicies este camí cap a la docència, et penses que ser professora consistix només a dominar el temari, preparar bons materials i aconseguir que la classe t'escolte. Però viure tota aquesta mobilització prèvia des de dins m'ha fet comprendre una cosa fonamental: ser docent també significa eixir a defendre allò que és nostre. És una qüestió de pura coherència. Si nosaltres, com a professorat, no defenem allò que és just i no alcem la veu pels nostres drets, amb quina autoritat moral ens plantarem després a l'aula per a demanar als adolescents que tinguen pensament crític i que lluiten pel seu futur?

Hui he afegit una gran lliçó al meu diari: la docència també es fa fora de l'aula. I el pròxim dia 31 de març, allà que anirem.