Dels errors, se n'aprén

Enfrontar-se a la primera gran muntanya de correccions imposa un respecte absolut. I més quan es tracta de seixanta pràctiques de preparació per a les PAU, la temuda Selectivitat. Concretament, estàvem treballant amb l'examen de Valencià de l'any 2020. El text que havien d'analitzar tractava un tema molt interessant i necessari per a debatre a l'aula: els prejudicis contra el valencià i la xenofòbia lingüística. Partia d'una anècdota on l'autor es sorprenia en ser atés per un xic sud-americà en una gasolinera que li parlava perfectament en la nostra llengua.

Mentre anava llegint els textos, marcant errades d'ortografia i omplint els marges amb propostes de millora, em vaig adonar d'un patró. Hi havia una errada estructural molt comuna, pràcticament unànime: l'alumnat estava redactant el resum del text en primera persona.

A mi, des que tinc ús de raó, m'han donat unes directrius molt clares: un resum ha de ser el més objectiu possible, distant del text original, i s'ha d'escriure sempre en tercera persona. Veure seixanta exercicis fets des de la primera persona em va fer botar totes les alarmes.

Quan vaig acabar de corregir-los i li vaig entregar les pràctiques a la meua tutora, li ho vaig comentar. La seua reacció em va sorprendre per la seua honestedat: l'errada havia sigut d'ella. En un intent per evitar que els alumnes foren subjectius i acabaren donant la seua opinió personal en lloc de resumir, els havia ensenyat a fer-ho d'eixa manera. Des de la humilitat, però amb la seguretat del que acabava d'estudiar, li vaig comentar que allò podia ser un inconvenient greu el dia de la Selectivitat. Depenent del corrector que els tocara, podrien arribar a tatxar-los la pregunta sencera per no ajustar-se a la tipologia textual pura d'un resum.

La tutora, lluny de posar-se a la defensiva, va actuar com una autèntica professional. Va agafar el telèfon i va fer un parell de trucades a companys que preparen la Selectivitat i que coneixen al detall els criteris de correcció. I, efectivament, el veredicte va ser el que jo em temia: tot i que algun corrector podria arribar a admetre-ho, era molt més recomanable i segur utilitzar la tercera persona, ja que n'hi ha molts que no permeten la primera de cap de les maneres i penalitzen l'exercici.

En penjar el telèfon, em va mirar i em va dir unes paraules que se'm quedaran gravades per a sempre: «Mira, si no hagueres vingut tu, potser l'haguera cagat i no els ho hauria dit. Veus com la teua tasca ací també fa obrir els ulls a la resta del professorat?».

Aquell reconeixement em va omplir de força. Així que a la classe següent, em vaig posar davant de la pissarra i els vaig donar una classe pràctica de dalt a baix explicant-los els trucs per a redactar un bon resum en tercera persona de manera impecable, sense caure en la subjectivitat.

Esta experiència m'ha regalat una reflexió preciosa. A vegades penses que arribes a les pràctiques només per a absorbir coneixement, com una esponja que ¡rep i mira dels qui en saben més. Però l'educació és un organisme viu i recíproc. L'aire fresc, la teoria recent que portem de la universitat i una mirada nova també poden ser clau per a ajudar a afinar la punteria d'aquells que ja tenen anys d'experiència a l'esquena. L'aula és un lloc on, definitivament, tots aprenem de tots.