De mare a filla, l'herència de la lluita

I, per fi, arriba el divendres 31 de març. Després de tota la preparació i la conscienciació que vivim als passadissos de l'institut, toca eixir als carrers. I quina emoció veure la ciutat de València tenyida del color de la reivindicació. La marea verda omple l'asfalt d'un clam clar i contundent: hem de defensar l'educació pública, exigir unes condicions laborals dignes i, sobretot, protegir la nostra llengua de qualsevol pas arrere.

Per a mi, esta vaga té un component emocional moltíssim més profund. Com ja he contat alguna vegada en este diari, tinc la immensa sort que ma mare també és professora de Valencià. I, per descomptat, no concebia anar a la manifestació amb cap altra persona que no fora ella. Les dues juntes, colze a colze, entre la multitud i, esta vegada sí, portant ben posada la nostra samarreta verda.

Una vegada allí, enmig del barull de la capital, ocorre un d'eixos moments que et fan sentir que estàs al lloc on et correspon. Ens ajuntem amb el professorat de l'institut i amb la meua tutora. Veure'ls fora del context escolar, compartint càntics i pancartes, em fa sentir una més del grup. Ja no soc només l'alumna en pràctiques que observa des de la distància: soc una companya més que lluita pel futur de la nostra professió. Compartir eixe espai de rebel·lia amb la meua tutora i amb la resta del claustre em referma en la idea que la docència és, per damunt de tot, un projecte col·lectiu i compromés.

Anar a la vaga amb ma mare és molt més que compartir una jornada reivindicativa entre dues docents. És el reflex de tota l'educació que m'ha donat a casa. Ella és qui m'ha educat en valors, qui m'ha ensenyat a tindre un esperit crític, a no conformar-me mai i, sobretot, a ser rebel quan toca defensar allò que és just. De fet, esta no és la nostra primera manifestació juntes. Recorde perfectament com, des de ben menuda, ja m'agafava de la mà per a anar a protestar. En aquella època cridàvem per una causa que ens tocava molt de prop: exigir unes adjudicacions justes per a evitar que l'enviaren a treballar tan lluny de casa. Eixa és la crua realitat del nostre sector, on tants professors i professores han de pegar bacs amunt i avall pel territori fins a poder assentar-se a prop dels seus. I hui, mentre caminava al seu costat, no he pogut evitar pensar que, tal vegada, una d'eixes docents nòmades seré jo l'any que ve.

Així, des de xicoteta, em va transmetre que els drets no cauen del cel, sinó que es guanyen i es defensen al carrer i a les aules. Veure-la hui allí, alçant la veu per l'escola pública i pel valencià amb la mateixa passió de sempre, em fa admirar-la encara més. No només la veig com la meua mare, sinó com l'espill de la docent que vull arribar a ser algun dia: compromesa, valenta i ferma en les seues conviccions.

Finalment, d'aquest 31 de març m'emporte la força imparable del col·lectiu i una foto preciosa on es reflectix el millor dels relleus generacionals. La lluita per una educació digna i en valencià continua, i jo tinc la tranquil·litat de saber que m'acompanya la millor professora per a ensenyar-me a no abaixar mai els braços.