El talent que no cap en una rúbrica

Hui és l'últim dia de classe abans d'anar-nos-en a les vacances de Pasqua i l'institut respira eixa energia elèctrica i festiva que només es viu en les grans ocasions. Les aules s'han buidat per a omplir el saló d'actes, perquè hui no toca parlar de sintaxi, ni de resums, ni de normes ortogràfiques. Hui celebrem el Llopis Talent.

Si tireu la vista arrere en aquest diari, recordareu que fa unes setmanes, enmig d'una classe de 2n de Batxillerat, els vaig llançar un ham: un punt extra per a qui s'atrevira a musicalitzar un poema de Vicent Andrés Estellés o de Maria-Mercè Marçal i ho presentara a este concurs. Doncs bé, la màgia ha ocorregut. Molts d'eixos alumnes que veig cada dia asseguts als pupitres intentant concentrar-se per a la Selectivitat, hui han sigut els amos absoluts de l'escenari.

El nivell de l'espectacle ha sigut espectacular i molt variat. Hi ha hagut actuacions de tota mena: alumnat cantant, grups fent figures increïbles d'acroesport i, per descomptat, molta música en directe. I és que una gran part de l'alumnat de 2n de Batxillerat són músics i hui ho han demostrat amb escreix. Veure'ls allà dalt, baix els focus (amb les trompetes, els trombons, la tuba i la bateria), tocant amb una coordinació perfecta i amb eixa seguretat que només et dona fer allò que t'apassiona, m'ha posat la pell de gallina. I sí, els versos musicalitzats han ressonat al saló d'actes amb una força i una emoció que cap classe magistral hauria pogut igualar.

Mentre els aplaudia, he tingut una reflexió molt profunda sobre la nostra feina com a docents. Ens passem els dies avaluant-los a través d'exàmens, redaccions i rúbriques estrictes, classificant el seu rendiment amb notes numèriques. Però eixes notes, moltes vegades, no reflectixen ni una mínima part d'allò que realment són. El Llopis Talent m'ha permés vore l'alumnat des d'una altra perspectiva, descobrint habilitats, sensibilitats i talents immensos que, per desgràcia, no caben en un butlletí de notes tradicional.

Tancar el trimestre d'esta manera em confirma una cosa fonamental: l'institut ha de ser un espai on no només s'ensenye a aprovar exàmens, sinó on també es done un escenari (literal i metafòric) perquè cada alumne puga descobrir i mostrar al món quina és la seua pròpia melodia.

Ara sí, amb la música encara ressonant al cap, agafem aire. Bones vacances de Pasqua!