A l' altra banda del pont

Ara sí, el moment de tancar el blog ha arribat. No em deixe de repetir que els finals són un nou punt de partida, però no puc evitar parar-me una última vegada dalt del pont per a mirar tot el que deixe arrere abans de continuar el meu camí.

De l'institut m'emporte records inesborrables i un munt de detalls materials que em fan somriure: la polsera de l'amistat de Martina (alumna de 1r d'ESO), el «Quadern de Laboratori» dels alumnes de Literatura Universal... Però si n'hi ha un que guardaré per sempre és una caixa preciosa que m'han regalat els alumnes de 2n de Batxillerat. A dins, hi ha una tassa, una llibreta, una bossa de tela i una vela, totes elles amb una frase de Divisa, el poema de Maria Mercè Marçal:

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.
 
Però el regal més valuós és el que no té preu, són les abraçades fortes i sinceres de l'últim dia. Mentiria si no diguera que m'he estat aguantat les ganes de plorar, però la veritat és que tots teníem els ulls brillants. En aquests petits gestos es concentra tot el sentit de la nostra professió. És la prova que el temps, la paciència i l'estima que hem invertit a l'aula han arribat a bon port.

I la confirmació que aquest vincle traspassa les parets de l'aula la vaig tenir al carrer. Durant aquestes Falles i les festes del poble, em va emocionar profundament veure com els alumnes s'acostaven a mi. Sobretot els de 2n de batxillerat, que ja no són tan xiquets i estan a punt d'emprendre el vol. Em buscaven entre la gent, s'acostaven a saludar-me amb un somriure d'orella a orella i es paraven a xarrar amb mi.

Que en el seu temps lliure, enmig de la festa i amb els amics, decidisquen vindre a saludar la seua «profe» en pràctiques, em va fer reflexionar sobre el paper que juguem en les seues vides. Vivim en una societat on els joves idolatren figures d'internet, però eixos moments em van fer adonar-me d'una gran veritat: els professors som els vertaders influencers.

No ens fan falta milions de seguidors, ni filtres, ni pantalles. Nosaltres influïm cada dia des de la proximitat. Ho fem quan els escoltem, quan els ensenyem a pensar amb sentit crític, quan els donem seguretat i quan creiem en ells abans que ho facen ells mateixos. La nostra xarxa social és l'aula i l'impacte que deixem és completament real.

Gràcies a tots els qui m'heu acompanyat en aquest viatge. El riu continuarà el seu curs, però jo ja no soc la mateixa que va començar a caminar per ací fa uns mesos.

Ara sí, he creuat el pont. Fins sempre!

Àngels