L' aula d'acollida

Aprofitant que ja encarem els últims dies de les pràctiques i que prompte caldrà acomiadar-se definitivament, no volia anar-me'n sense viure una experiència que tenia pendent i que em feia especial il·lusió: entrar a una classe de l'aula d'acollida.

Aquest és un espai pensat exclusivament per a l'alumnat nouvingut, on la realitat i els ritmes de treball són ben diferents dels de les aules ordinàries de l'ESO. Ací les sessions respiren una altra energia. Són molt més dinàmiques i enfoquem l'aprenentatge, sobretot, cap a la part oral i comunicativa. El meu objectiu principal en aquesta classe era transmetre'ls un missatge clar, fer-los entendre que el valencià no és només una obligació acadèmica, sinó una llengua útil, viva i totalment vàlida per al seu dia a dia. Una ferramenta d'integració clau per a moure's pel seu nou entorn.

Per a la sessió de hui, hem plantejat una activitat aparentment senzilla, un dictat. Però la màgia de veritat ha arribat en el moment de la correcció. En lloc de donar-los jo la solució des de la taula, els he demanat que foren ells els qui isqueren a la pissarra digital a escriure les frases i a detectar les possibles errades.

És fascinant veure com els agrada eixir a la pissarra! Eixe xicotet gest de posar-se davant de la resta, agafar el retolador de la pantalla i ser els protagonistes del seu propi aprenentatge els motiva moltíssim. En aquesta aula, l'error no es penalitza ni fa vergonya, sinó que es converteix en un procés totalment col·laboratiu on tots s'ajuden per a traure la frase endavant.

M'emporte aquesta classe com un dels records més bonics d'aquesta recta final. Ensenyar la nostra llengua des de zero a persones amb procedències tan diverses és un repte preciós. Una prova més que la docència també consisteix a construir ponts perquè els qui acaben d'arribar els puguen travessar amb seguretat.