Acte I, Escena 2: La reunió de producció

 Si la sala del professorat és el gran camerino, les reunions de departament haurien de ser eixes reunions de producció on l'equip s'unix per a dissenyar com serà la gran obra de l'any. Així que, amb eixa idea al cap, la meua companya de pràctiques i jo vam decidir assistir a la del departament de Valencià.

Dic que ho vam decidir nosaltres perquè, tot i que ens havien dit que podíem acudir-hi, ningú ens va avisar que començava. Si no fora perquè sabíem on estava el despatx, la reunió s'hauria fet sense nosaltres. Però anàvem decidides: volíem formar part de l'equip.

La primera impressió, però, va ser un poquet agredolça. Sobre la taula hi havia un tema important: la participació en les Trobades d'Escola Valenciana, que enguany se celebren a Alzira. M'esperava vore un rebombori d'idees, però el que vaig presenciar va ser un elenc d'actors llevant-se les puces de damunt, sense massa ganes d'implicar-se en la gira.

Més tard, la meua tutora em va comentar que havia preguntat a la resta del professorat si volien comprar samarretes de la Trobada o paperetes per a la rifa, i la resposta havia sigut un silenci absolut. Ningú en volia. Jo, per dins, pensava: «És normal. Si els primers que no esteu vertaderament implicats sou vosaltres, com voleu encomanar eixa il·lusió a la resta?».

De sobte, me'n vaig adonar de la importància d'estar envoltada de bons companys de repartiment. Eixos que et conviden a ser millor, a eixir del guió establit i a lluitar per la llengua. Inevitablement, el cap se'n va anar a l'any passat, a l'altre institut on vaig estar. Allí, tot el professorat —i no només el de Valencià— anava tots els dijous amb orgull amb la samarreta verda de «La llengua no es toca» d'Escola Valenciana.

       Jo l'any passat lluint la samarreta verda de «La llengua no es toca».
   Una prova de com de bonic és quan tota la companyia s'implica
i creu de veritat en l'obra que representa.

Estic bé en este centre, estic a gust i aprenent molt. De fet, si enguany el vaig triar va ser precisament per això: per a veure diverses formes de treballar en diferents instituts i tindre una visió més real de la docència. I la realitat és esta. Hi ha llocs on l'obra tira avant per inèrcia, i llocs on cada membre de la companyia s'hi deixa la pell. Jo tinc claríssim a quin tipus d'elenc vull pertànyer.