Acte I, Escena 3: S'alça el teló

Diu la gent de teatre que el moment de més vertigen no és durant l'obra, sinó el segon exacte abans que s'alce el teló. Eixe instant on aguantes la respiració just abans de fer el primer pas cap a la llum. Així em sentia jo davant de la porta de l'aula. Amb el cor bategant i el meu primer paper protagonista a punt de començar.

Per a una estrena tan important, l'obra triada imposava respecte: Joan Fuster i el seu Diccionari per a ociosos. El portava ben agafat contra el pit. Tinc una mania confessa: mai m'agrada ratllar els llibres. Fer-los ferides de tinta em pareix un crim, així que el meu exemplar estava ple d'anotacions suaus, fetes a llapis, als marges. Eixes xicotetes marques de grafit eren les meues acotacions teatrals, el salvavides on agafar-me si els nervis m'arribaven a trair.

He respirat fons i he obert la porta. I llavors, l'escenari: les seues mirades. Trenta parells d'ulls fixats en mi, en silenci.

En trobar-me amb eixos ulls, m'han vingut al cap les paraules que em va dedicar fa poc un professor. Em deia que la vida és un exercici d'afinar la mirada i em llançava una pregunta: «T'has emocionat ja amb les mirades d'elles i ells, quan els veus a l'aula?». Davant d'aquells adolescents a l'expectativa, la resposta ha sigut un sí rotund.

M'he posat a rondar per l'aula, he obert el llibre per on el llapis em marcava el camí, i he començat a parlar.

Per a trencar el gel amb Fuster, vaig decidir centrar-me en dues entrades concretes. Vam començar amb «Rellotge». Amb este text, vam viatjar a través del temps per a veure com ha canviat la nostra pròpia percepció de les hores i la vida. Vam reflexionar sobre com l'ésser humà ha passat de guiar-se pel ritme pausat del rellotge de sol o d'arena, a dependre del toc majestuós del rellotge de campanar, per a després acabar lligant-se el temps al cos amb el rellotge de monyica i, finalment, arribar a la tirania constant de l'hora en la pantalla dels mòbils.

Després, vam passar a l'entrada «Ser». Ací la ironia fusteriana entrava de ple: eixa idea tan crua i real que tots ens descrivim de manera diferent de com som en realitat per pura supervivència, perquè si forem plenament conscients de com som, no ens aguantaríem.

Per a fer-los partícips de l'obra, vaig parar un moment, els vaig mirar i vaig llançar una pregunta a l'aire: «I vosaltres, vos aguanteu a vosaltres mateixos?».

Escoltar com, quasi a l'uníson, tota la classe responia que no, entre somriures i mirades de complicitat, va ser el moment culminant de l'estrena. Eixa reacció espontània mostrava, sense cap dubte, que estaven entenent perfectament el text. L'espurna de la curiositat s'havia encés i les pors del principi s'havien esvaït per complet.

Com deia el meu professor, no he tornat per ser una còpia de ningú, sinó per a continuar la conversa amb la meua pròpia veu. L'obra acaba de començar i, amb el llapis a la mà, estic a punt per a escriure'n els pròxims actes.