Acte II, Escena 1: Els actors més menuts

En tota companyia de teatre, sempre hi ha un grup que acaba d'arribar, que xafa l'escenari per primera vegada amb els ulls oberts de bat a bat. A l'institut, eixos són els alumnes de primer d'ESO. Són els més menuts de l'edifici, els que encara es perden pels corredors, però compensen la seua grandària amb una cosa que els fa únics: són els que més il·lusió tenen. L'energia que desprenen és absolutament contagiosa.

Estes setmanes estem treballant amb ells un gènere molt concret: l'entrevista. El joc consistia a canviar els papers de l'obra. Per un dia, ells serien els periodistes i havien d'elaborar un guió per a entrevistar els seus professors preferits. I la veritat és que el resultat ha sigut fascinant: han preparat unes preguntes xulíssimes, d'eixes que desarmen i et fan pensar.

Mentre escrivien, no paraven d'alçar la mà buscant ajuda. Caminant entre els pupitres, se sentia contínuament per tota l'aula un reclam ple d'entusiasme: «Profe! Profe, em mires açò?». Quin nom més bonic. Escoltar com s'adreçaven a mi amb eixa paraula em produïa una sensació indescriptible. Era el reconeixement més pur de la feina que estava fent allí.

A mesura que m'acostava a ajudar-los, llegia en les seues llibretes coses com:

«Tens alguna anècdota especial amb algun alumne?» 

«Quin alumne recordes amb més estima?» 

«Per què has volgut ser professor?»

Llegir eixes línies escrites amb la seua lletra redona i apurada m'ha fet parar en sec. Mentre ells s'imaginaven fent-li eixes preguntes als docents veterans, jo no podia evitar projectar-me cap al futur. Arribarà el dia en què jo siga la professora preferida d'algú? Em faran a mi estes mateixes preguntes d'ací a uns anys? I, sobretot, quins seran els rostres dels futurs alumnes que jo recordaré amb estima?

La tercera pregunta del seu guió, la del per què, ha ressonat amb força dins del meu cap. «Per què has volgut ser professora?».

Per a mi, la resposta no es troba en cap manual de pedagogia, sinó a casa. La docència em ve de vocació, i eixa vocació té nom i cognoms: ma mare. Ella també és professora de Valencià. Des que era ben menuda, m'ha transmés no només un amor profund i incondicional per la nostra llengua, sinó també el vertader significat de l'educació. Ella m'ha ensenyat amb el seu exemple que ser docent implica mirar sempre per l'alumnat, preocupar-se per ells més enllà del currículum escolar i entendre que, abans d'ensenyar una matèria, estàs acompanyant persones en creixement.

Hui, a l'aula de primer d'ESO, envoltada d'eixos xiquets plens de curiositat que ja em criden «profe», he sentit que l'herència de ma mare estava més viva que mai en mi. Encara no tinc alumnes per a recordar amb el pas dels anys, ni anècdotes per a omplir un llibre de memòries, però tinc el més important per a eixir a escena: l'estima per la professió.

I potser, només potser, algun d'estos actors menuts em recordarà en el futur com la professora de pràctiques que els va ajudar a escriure les seues primeres entrevistes.