Acte II, Escena 2: Adaptar el guió

La manera com els actors s'estudien el guió va canviant amb el temps. Jo sempre he sigut d'eixes estudiants clàssiques: de fer-me resums interminables, esquemes a mà i d'omplir els apunts amb codis de colors per a memoritzar-ho tot. Però en xafar les aules de segon de Batxillerat, m'he adonat que el públic (i la seua forma d'estudiar) ha canviat molt.

L'alumnat de segon s'enfronta a l'escena final, la temuda selectivitat, però els note desmotivats i completament desinteressats per l'assignatura de Valencià tot i que la meua tutora ho explica bé, jo ho veig i ho reconec. Però quan ella parla, jo mire des de darrere i els xiquets em posen unes caretes que són un poema.

Pels corredors, quan canviem de classe, alguns se m'acosten i em diuen que jo explique millor, que els agrade més i que no entenen res del que explica l'altra professora. Jo els somric amb agraïment, però per dins tinc clar que gran part  d'aquest entusiasme és simplement perquè soc "la novetat" en l'escenari. Siga com siga, la realitat era preocupant: abans d'arribar jo, van fer un examen de la matèria i només van aprovar tres persones. Un vertader drama digne d'una tragèdia grega.

Veient aquest panorama, li vaig comentar a la meua tutora si li pareixia bé que jo els preparara mapes conceptuals de les entrades de Fuster que havíem analitzat, del context històric i literari... Li va paréixer perfecte. Així que vaig seure davant de l'ordinador, vaig obrir Canva i em vaig posar mans a l'obra a dissenyar un "atrezzo" nou per a facilitar-los l'estudi.

Quan li vaig ensenyar el resultat a la professora, la seua reacció va ser preciosa: «Que xulos! Els encantarà, no eres conscient de quant els ajudaràs amb açò». Tot seguit, els va pujar a Aules.

L'endemà a classe, vam anunciar que ja tenien els esquemes disponibles a la plataforma. En qüestió de segons, com si hagueren donat un avís per megafonia, tot l'alumnat va traure els mòbils per a xafardejar els documents. Sentia murmuris de «que guais!» per les taules, però jo encara tenia eixa por de l'actriu debutant: i si tot este esforç visual no servix per a res?

Però el vertader aplaudiment va arribar l'endemà.

Una alumna va aparéixer al costat de la meua taula, va traure uns fulls de la motxilla i, amb un somriure d'orella a orella, em va dir: «Mira, Àngels! M'he imprés els esquemes. Són molt entenedors, estudiaré d'ací!».

Vore eixos mapes conceptuals impresos a color a les seues mans va ser el millor tancament d'escena possible. De sobte, totes les hores davant de l'ordinador van pagar la pena. En eixe precís instant, ja estava pagada.