Acte II, Escena 3: La banda sonora de l'aula

Fins a aquell moment, la meua presència a 2n de Batxillerat havia sigut una qüestió de solos breus: llegir algunes entrades de Joan Fuster, donar veu a algun poema d'Estellés o fer alguna explicació breu
. Un acompanyament previ, un tast de la melodia que estava per vindre. Però aquell dia, l'aula va canviar de ritme per complet. La meua tutora va caminar cap al fons de la classe, es va asseure en un pupitre buit com una alumna més i, amb eixe simple gest, em va cedir la batuta per a dirigir tota l'orquestra. Sense intervencions salvadores. Jo a soles davant del gran públic, decidida a interpretar a Maria-Mercè Marçal.

Si en la meua primera intervenció les mirades m'imposaven respecte, este colp eren diferents: eren penetrants, absolutes, un silenci dens i expectant abans de la primera nota. Trenta parells d'ulls fixats exclusivament en mi, avaluant si estava afinada. I, de sobte, 50 minuts de classe per a mi sola. Aquella atenció tan focalitzada em va fer trontollar per un segon, com una xicoteta dissonància que em va recórrer el cos. Com que ja ens anàvem coneixent, no vaig voler dissimular-ho. Des de la més pura vulnerabilitat, vaig mig somriure i els vaig soltar la veritat: «M'esteu parant tanta atenció, que m'he posat nerviosa i no recorde el que volia dir-vos».

En qualsevol altre context, mostrar eixa debilitat hauria sigut un gall imperdonable. Sé de bona tinta que amb la seua professora habitual no li'n deixen passar ni una. Però amb mi... amb mi van somriure. Entre rialles fluixetes i una mirada compartida de complicitat, em van dir per on anàvem i em van ajudar a reprendre el fil de la partitura. Eixe moment d'harmonia no va ser casualitat: era el fruit d'aquelles setmanes prèvies component una relació, acostant-me a les seues taules al començament i al final de cada classe, preguntant-los com anaven, interessant-me pels seus dubtes. Aquell dia vaig comprovar que sense complicitat no hi ha música possible a l'aula.

Amb el ritme recuperat, vaig començar a desgranar en veu alta el context històric, la vida i l'obra de Marçal. El grup marcava un compàs de respecte absolut, fins i tot quan els vaig advertir que calia estar atents perquè després hi hauria un Kahoot. I ací va vindre un dels moments més bonics: sense dir jo res, sense posar normes estrictes, ningú va utilitzar cap nom estrany als perfils del joc. Havíem trobat una freqüència de respecte mutu magnífica. A més, els va encantar jugar i veure qui encertava més preguntes.

Però, sens dubte, el clímax de la jornada va arribar amb la poesia musicalitzada. Vam començar a llegir Cançó de fer camí mentre escoltàvem la versió interpretada per Mireia Vives i Borja Penalba. La banda sonora de l'aula va començar a sonar de veres. Al principi, com era d'esperar, va haver-hi alguna rialleta nerviosa; a vegades la poesia cantada els resulta una melodia estranya. Però quan la música es va apagar, vaig llançar el ham, canviant el guió previst:

«Músics! A què espereu? Qui musicalitze un poema d'Estellés o Marçal i ho presente al Llopis Talent, té un punt més!»

Per a posar-vos en context, el Llopis Talent és un concurs de tot l'institut on qualsevol alumne pot pujar a l'escenari a cantar, tocar un instrument, fer una miniobra de teatre o mostrar el seu art. Un espai per a la creativitat en estat pur.

Amb esta proposta, la màgia va esclatar i el ritme de la classe es va accelerar de colp. Immediatament, els músics de la classe es van girar cap a la professora per a preguntar, amb els ulls brillants de ganes, si allò que jo estava dient anava de veres. Volien participar. En eixe precís instant, te n'adones que la millor lliçó de la docència no és soltar el temari, sinó trobar la sintonia necessària per a connectar-lo amb el seu món, amb les seues passions i amb el seu propi ritme.

En eixir d'aquella hora magnífica, em sentia, per primera vegada, una professional de cap a peus. I les paraules de la meua tutora ho van acabar de rematar: «Tens un do, estàs més que preparada perquè et llancen a les aules. Hui m'has deixat retratada, has fet la classe molt dinàmica i això els ha agradat, ja que amb mi, com veus, el temps és just i no puc parar-me tant en 2n de Batxillerat».

Hui, l'aula ha tingut la seua millor banda sonora. Vaig agafar aire i aquesta vegada sí, vaig creuar el pont acompanyada per Cançó de fer camí.