Acte II, Escena 3: La banda sonora de l'aula
Fins a aquell moment, la meua presència a 2n de Batxillerat havia sigut una qüestió de solos breus: llegir algunes entrades de Joan Fuster, donar veu a algun poema d'Estellés o fer alguna explicació breu . Un acompanyament previ, un tast de la melodia que estava per vindre. Però aquell dia, l'aula va canviar de ritme per complet. La meua tutora va caminar cap al fons de la classe, es va asseure en un pupitre buit com una alumna més i, amb eixe simple gest, em va cedir la batuta per a dirigir tota l'orquestra. Sense intervencions salvadores. Jo a soles davant del gran públic, decidida a interpretar a Maria-Mercè Marçal. Si en la meua primera intervenció les mirades m'imposaven respecte, este colp eren diferents: eren penetrants, absolutes, un silenci dens i expectant abans de la primera nota. Trenta parells d'ulls fixats exclusivament en mi, avaluant si estava afinada. I, de sobte, 50 minuts de classe per a mi sola. Aquella atenció tan focalitzada em va fer trontolla...
